Barberá, García-Gasco i l´església dels màrtirs de la guerra civil

JUAN SOTO *Regidor del PSPV-PSOE a l´Ajuntament de València.

L´arquebisbe de València construeix una església a major glòria de los mártires de la guerra civil que ha comptat, és clar, amb totes les benediccions i complicitats polítiques de l´alcaldessa Barberá i del seu entorn. El regidor del PP Miquel Domínguez ha estat, precissament, un dels defensors més enèrgics de la conveniència i oportunitat d´un temple dedicat als qui perderen la vida per la seua fe i les seues conviccions religioses en el context de la guerra que va esclatar com a conseqüència del colp d´estat del general Franco contra el legítim govern de la II República. Res a dir. Sense dubte ningú no pot ser assassinat, marginat o perseguit per les seues creences religioses. Es tracta d´un acte repugnant. Però no és això el que ací es discuteix, aquesta brutal evidència. El que sembla injust, immoral, és que en el context d´una democràcia els respresentants de les seues institucions afavoresquen la protecció de la memòria i la dignitat d´unes víctimes i, en canvi, obliden deliberadament la d´unes altres. Durant quaranta anys les víctimes religioses de la guerra civil foren recordades a bastament. El record d´aquestes i la victòria esborrà els crims de la dictadura que magnificà i mentí si molt convenia en relació als crims comesos pel bàndol vençut. L´exèrcit franquista i l´administració franquista assassinà també, i molt, dotant-se a més d´una cobertura legal i d´un aparatatge propagandístic autojustificatiu. Ningú no pot negar aquest extrem. Molts anys després, però, el PP valencià, l´alcaldessa Barberá, l´arquebisbe mateix, nega el pa i la sal a aquestes altres víctimes oblidades ignominiosament. Malauradament, la nova església posa en relleu que tant per a don Agustín com per a Barberá uns morts valen més que altres i que uns fets històrics són memòria o no ho són en funció de les pròpies dèries ideològiques o prejudicis. Tot plegat, aquesta actitut parcial és allò que més preocupa en el sentit que permet endevinar les temptacions totalitzadores del govern municipal de la ciutat incapaç, per cert, a hores d´ara, d´instal·lar un monolit a les víctimes del franquisme i no a totes les de la guerra en un clar intent de desdibuixar la responsabilitat dels botxins. Si el PP aplaudeix i entén que l´església homenatge les seues víctimes, quin inconvenient hi ha a que determinats sectors d´aquesta societat recorden amb dignitat les que consideren seues?. De cas per alguns notables del PP els assassinats per la seua ideología són menys dignes que els qui ho foren per les seues creences religioses? Darrere d´aquestes actituts, en realitat, roman una nostàlgia sinistra d´un nacionalcatolicisme la tornada del qual ningú no ha demanat llevat de personatges que encara no han digerit la democràcia.